CADA QUINZE DIES

Hem iniciat una secció quinzenal al programa de ràdio La Calaixera de Ràdio El Vendrell.  Els divendres, cada dues setmanes, a les 10,30 del matí, durant 20 minuts aproximadament, parlarem de cadascuna de les frases.  Aquí teniu la primera que es vam fer el passat 10 de febrer.
http://www.rtvelvendrell.cat/radio/programa/la-calaixera-6

LINK TEMPS LLIURE

Us passo el link del programa Temps Lliure de TV El Vendrell, on presentem el projecte Som-hi
 http://www.rtvelvendrell.cat/tv/programa/temps-lliure-som-hi

MODELS PER IMPRIMIR

Si encara no teniu les frases que el nostre projecte us presenta, podeu imprimir-vos el cartell amb aquestes des d'aquí.

Sentir-se valorat i respectat. Demostra-li-ho

Qui millor pot valorar les persones que el pare i la mare. Aquesta valoració
és imprescindible per poder créixer, relacionar-se amb altres persones de la 
mateixa edat i també per poder  aprendre i sentir que confia en les pròpies possibilitats. Aquesta valoració és la mostra de l’acceptació cap al fill o filla, 
de l’estimació i de la confiança que ens mereix com a persona única, ja que no
som iguals, fet que no vol dir ni millors ni pitjors, sinó diferents. Per això, el respecte es mostra per l’estimació, que cal mostrar sobretot en moments de desànim, que és quan cal fer-la molt evident per encoratjar i afavorir la 
superació de les dificultats.

 

Valorar una persona vol dir que hi ha una acceptació sense condicions; és a dir, mai ha d’estar relacionada ni amb unes habilitats concretes ni amb rendiments escolars, sinó per qui és. La valoració ha d’anar acompanyada per una exigència de progrés, possible, mai segons les comparances amb altres persones de la família o de l’entorn, sinó en relació amb el moment, en la recerca de molts factors que influencien tant aficions, voluntat, motivació i oportunitats. Per això, sols va associada al creixement, la confiança i la millora.

Amb respecte, afecte i ajuda, cal ensenyar a aprendre i tenir un espai per poder prendre decisions de present i de futur, i a la vegada rebre el recolzament necessari per assumir positivament responsabilitats de mica en mica. Aquesta valoració positiva és el fonament imprescindible per tenir una autoimatge i autovaloració positiva, que es rep de les persones properes amb la qual cosa, quan es té aquesta confiança i respecte, es té major seguretat per obrir-se camí, plantejar-se projectes, superar dificultats i millorar les pròpies capacitats i competències.

Fer les coses per si mateix. Deixa-les-hi fer

Per poder créixer és important que les persones de la família confiïn i
comptin amb les possibilitats personals, des de petits. Per això, cal 
aprofitar el dia a dia per trobar ocasions i donar oportunitats per 
participar i per aprendre a fer les coses de mica en mica, sense córrer 
grans riscos encara que al començament no es faci gaire bé. 
L’aprenentatge millora amb la pràctica, permet desenvolupar més 
habilitats i, sobretot, afavoreix  una actitud positiva que té 
repercussions  a casa i a l’escola.

Els moments per fer les coses han d’estar relacionats amb les necessitats diàries de les criatures, com ara vestir-se, cuidar la roba, preparar materials de l’escola, preparar menjars fàcils... Per això és necessari ensenyar-los com es pot fer i  afavorir que puguin ser responsables sense afegir comentaris negatius si no es fa prou bé. De mica en mica, també cal potenciar que es vagi aprenent que cal participar i col·laborar a casa i a l’escola per poder comprendre les necessitats comunes i respectar els espais i materials col·lectius. Aquest procés afavoreix que es millorin les habilitats, la seguretat i l’autoimatge positiva perquè es guanya la confiança de les persones de la família i de l’escola. Cal recordar que la sobreprotecció fa que les persones tinguin menys seguretat i tinguin menys recursos per resoldre les dificultats.

A mesura que van creixent, les exigències són més grans, així com l’aprenentatge, que és imprescindible tant per afavorir el rendiment a l’escola com a l’institut i a les diferents fases de formació que caldrà fer. També serà molt important per poder integrar-se en el món laboral i en el seu futur personal i familiar.

Comunicar-se i sentir-se entès. Escolta’l

Hi ha pares que tenen la creença –en molts casos, absoluta- que, si estimen molt el fill i l’eduquen bé, ha d’estar i sentir-se sempre feliç. Permanentment. Així, al menor senyal d’una certa tristesa, sona l’alarma i de seguida passen a l’acció. En lloc d’escoltar-lo, l’interroguen, no paren d’animar-lo, d’aconsellar-lo i d’intentar que li passi aquest malestar al més aviat possible. Perquè no hi ha cap motiu –i si n’hi ha, ells li resoldran— pel qual el seu fill pugui sentir-se trist o temorenc o preocupat o enrabiat o el que sigui. No hi ha cap raó. I tenen raó. No hi ha cap raó racional. S’obliden, però, del conegut i savi aforisme de Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. Amb tot, i des de la seva perspectiva logicohiperprotectora, el nen no pot sentir-se així. Prohibit. Prohibit sentir el que sent. Ah, i tot això amb la més bona i honorable de les intencions... És clar que, tal com deia Oscar Wilde, “amb les millors intencions de vegades obtenim els pitjors resultats”.

 

Imaginem que el xiquet o la xiqueta arriba de l’escola i, amb cara compungida, ens comença a enumerar els titulars dels grans desastres del dia. Què fem? Deixem que ens ho expliqui, ens posem una estona al seu costat i l’escoltem –fins que acabi!— amb respectuós i atent silenci? Actuem així? Em temo que no. Aviat interrompem el seu relat i comencem a posar-hi cullerada. Doncs quan et diguin això, tu els dius... I per què t’ho has deixat fer... Ja li diré quatre coses a aquest, què s’ha cregut!... Demà mateix parlaré amb la senyoreta... I val més que no se n’assabenti el pare, perquè ja saps com és... Hauries de fer això, i això altre... I ara no ploris... No hauries d’estar trist... Juga, distreu-te i no hi pensis més... Au, va, anem a comprar allò que t’agrada tant... Els valents no ploren... En fi...

Què volia, però, què necessitava amb més urgència el nostre fill en aquell precís moment? Ben poca cosa. Necessitava només algú amb qui compartir la seva indigesta càrrega emocional, necessitava algú que l’ajudés a canalitzar i asserenar les aigües tèrboles de la seva ment. I mentrestant, els pares no feien altra cosa que edificar murs de contenció, murs que aturessin a l’instant aquest degoteig sentimental. Murs, però, que esdevenen del tot ineficaços i ineficients, murs de cartó pedra, murs portaventura, murs que fan pujar encara més la força i el nivell de les aigües... i que mobilitzen la gran riuada de la incomprensió i de la solitud.

Aquesta situació és un bon exemple de quan una petitesa esdevé un problema per culpa d’una intervenció

innecessària dels pares. Actuem, ens precipitem i, sense voler, agreugem les coses. La tristesa, com l’alegria, 

la ràbia, el plaer, va i ve, perquè forma part de la condició humana. I hem d’entendre-ho i acceptar-ho així, 

amb tota naturalitat. Si l’haguessin deixat una mica en pau, si ens haguéssim limitat a fer-lo sentir acompanyat, 

si en acabarde parlar el nen li haguéssim dit coses com: Gràcies per explicar-m’ho i confiar en mi. 

Et felicito per com ho estàs portant.. Has estat molt valent d’explicar-m’ho..., el núvol de la tristesa i del malestar,

tal com ha vingut, se 

n’hauria anat. A poc a poc. Silenciosament. Sense trencar res.

Rebre el teu afecte amb carícies i abraçades. Estima’l

Us pot semblar un joc de paraules, però no és així. El vostre fill o filla necessita rebre el nostre afecte d’una manera real. L’ha de sentir. Ha de sentir que se sent estimat. No n’hi ha prou que li ho diguem repetidament cada dia. Som humans, i els humans, de tant en tant, necessitem refermar i assegurar els nostres vincles afectius a través del contacte físic.

 

A l’hora de manifestar el nostre afecte cap als fills, podem caure involuntàriament en tres errors principals:

o        Pensar que ell ja ho sap: som els seus pares i, per tant, no cal manifestar-li una obvietat.

o        Pensar que informant-lo, dient-li reiteradament que l’estimem, ja li estem comunicant i injectant el nostre afecte.

o        Creure que la millor manera de transmetre-li la nostra estima és procurant que no li manqui res i fent-li, a més a més,  tot sovint, regals.

No ens atreviríem a dir quin dels tres enfocaments és avui el majoritari. A més, poden donar-se aïlladament o de forma combinada. Amb tot, cap dels tres no aconsegueix, d’una manera plena, fer sentir el que hem dit en començar: que se sentin realment estimats, que notin el nostre escalf vital. I això és especialment important en situacions delicades en què  el nostre suport és imprescindible per garantir-los confiança i seguretat.

No hi ha res que pugui substituir una abraçada, una mà a l’espatlla, una mirada tendra i comprensiva o qualsevol altra carícia, realitzades en el moment oportú. No hi ha res que hi pugui competir en condicions d’igualtat. Tot sovint, però, imbuïts per una atmosfera i una ideologia consumistes, pensem que, si hi ha coses que els fan molta il·lusió, la millor manera de mostrar-los el nostre afecte és procurant-los-les. Si actuem així, però, oblidem que les coses només són coses. I això vol dir que els objectes no ens poden donar més del que són pròpiament. És inútil, doncs, demanar a les coses més del que són. I això no obstant, de la nostra forma d’actuar es desprèn que continuem confiant que determinats objectes obraran miracles afectuosos de durada infinita. Què ens està passant?

El nostre cos també parla. I en la comunicació amb els fills, que és un tipus de comunicació presidida per relacions d’afecte i estimació, el cos parla molt i molt. Parla fins al punt  que, quan els nostres fills noten una manca de sintonia entre el que els diem de paraula i el que el nostre cos els transmet o deixa de transmetre, no cal que en tinguem cap dubte: es refien més del missatge que els arriba a través del cos. Penseu-hi, doncs. De vegades parlem massa; d’altres, massa poc. I no sempre és fàcil destriar quan ens quedem curts o quan ens passem de mida. Això és ben veritat. L’educació és un art i no una ciència exacta. Entesos. Ara bé, en qüestions de carícies i abraçades, si són nobles, sinceres, sentides i oportunes, no patiu, no tingueu por: mai no són ni seran excessives. No tenen contraindicacions ni efectes secundaris. Perquè són i actuen sempre com un meravellós bàlsam per a l’ànima. Penseu-hi.

Saber que som constants en les pautes i hàbits. Fes-ho

És important que sempre actuem de la mateixa manera. Això farà que aprenguin el que s’ha de fer i el que no: costums, hàbits, rutines, maneres de ser i de comportar-se que es van adquirint a través del temps amb la repetició dels actes que configuren la nostra manera de ser.

 

Tots hem sentit expressions com “aquest nen està ben acostumat” i també el contrari, “està mal acostumat”. Hem observat nens petits, per exemple,  asseguts menjant correctament en un restaurant, mentre que d’altres es dediquen amb el menjar. Quan ens plantegem quin són els hàbits que cal treballar, hem de pensar quines són les actituds que volem que siguin habituals en els nostres fills i que tinguin com a objectiu potenciar la seva autonomia i la seva seguretat. Adquirir aquests hàbits implica conèixer i complir les regles i normes, i aplicar-les de forma sistemàtica, és a dir, un dia sí i l’altre també. Caldrà que anem adaptant aquests hàbits en funció de la seva edat i de les destreses que pot assimilar.

 

És per això que invertirem  un temps important per establir rutines diàries i normes des de petits, cosa que ens facilitarà la vida familiar en el present i més endavant ens donarà a tots seguretat.

Quan cal començar? Doncs als cap de pocs dies de néixer. D’aquesta manera tindrem un cert ordre, ja sigui a l’hora de menjar, durant el canvi de bolquer, a l’hora de dormir... Aquesta rutina diària els dóna seguretat, els ensenya a saber el que vindrà. Quan els bebès vagin creixent, els hàbits s’incrementaran: l’horari de l’escola bressol, el parc, no tirar pedres, associar l’hora del menjar amb la tranquil·litat... I serà així al llarg del desenvolupament evolutiu: vestir-se sol, recollir joguines, l’hàbit d’estudi, l’alimentació equilibrada,  desparar taula, fins arribar a l’adolescència, que caldrà dialogar i ser més flexibles, però sense permetre que traspassin uns límits, especialment els referits a la seva salut:  horaris d’entrada i sortida, consums, compliment de responsabilitats... Evidentment, no demanarem a un adolescent que mengi un plat de verdura ni que estigui dues hores assegut estudiant, si no ha estat habituat ni a menjar de forma equilibrada ni a tenir uns  hàbits d’estudi.

 

També és molt important que aquests hàbits i normes que té a casa tinguin coherència amb els de l’escola, ja que  d’aquesta manera aquesta tasca feta conjuntament serà millor per al seu aprenentatge i consolidació.

 

Recordem que cadascú és únic i també ho és el seu ritme d'aprenentatge, que els pares hem de ser coherents i constants en l'aplicació i repetició dels hàbits i de les coses que no es poden fer i,  alhora, també hem de reconèixer i felicitar els petits progressos des de ben petits.