Us pot semblar un joc de paraules, però no és així. El vostre fill o filla necessita rebre el nostre afecte d’una manera real. L’ha de sentir. Ha de sentir que se sent estimat. No n’hi ha prou que li ho diguem repetidament cada dia. Som humans, i els humans, de tant en tant, necessitem refermar i assegurar els nostres vincles afectius a través del contacte físic.
A l’hora de manifestar el nostre afecte cap als fills, podem caure involuntàriament en tres errors principals:
o Pensar que ell ja ho sap: som els seus pares i, per tant, no cal manifestar-li una obvietat.
o Pensar que informant-lo, dient-li reiteradament que l’estimem, ja li estem comunicant i injectant el nostre afecte.
o Creure que la millor manera de transmetre-li la nostra estima és procurant que no li manqui res i fent-li, a més a més, tot sovint, regals.
No ens atreviríem a dir quin dels tres enfocaments és avui el majoritari. A més, poden donar-se aïlladament o de forma combinada. Amb tot, cap dels tres no aconsegueix, d’una manera plena, fer sentir el que hem dit en començar: que se sentin realment estimats, que notin el nostre escalf vital. I això és especialment important en situacions delicades en què el nostre suport és imprescindible per garantir-los confiança i seguretat.
No hi ha res que pugui substituir una abraçada, una mà a l’espatlla, una mirada tendra i comprensiva o qualsevol altra carícia, realitzades en el moment oportú. No hi ha res que hi pugui competir en condicions d’igualtat. Tot sovint, però, imbuïts per una atmosfera i una ideologia consumistes, pensem que, si hi ha coses que els fan molta il·lusió, la millor manera de mostrar-los el nostre afecte és procurant-los-les. Si actuem així, però, oblidem que les coses només són coses. I això vol dir que els objectes no ens poden donar més del que són pròpiament. És inútil, doncs, demanar a les coses més del que són. I això no obstant, de la nostra forma d’actuar es desprèn que continuem confiant que determinats objectes obraran miracles afectuosos de durada infinita. Què ens està passant?
El nostre cos també parla. I en la comunicació amb els fills, que és un tipus de comunicació presidida per relacions d’afecte i estimació, el cos parla molt i molt. Parla fins al punt que, quan els nostres fills noten una manca de sintonia entre el que els diem de paraula i el que el nostre cos els transmet o deixa de transmetre, no cal que en tinguem cap dubte: es refien més del missatge que els arriba a través del cos. Penseu-hi, doncs. De vegades parlem massa; d’altres, massa poc. I no sempre és fàcil destriar quan ens quedem curts o quan ens passem de mida. Això és ben veritat. L’educació és un art i no una ciència exacta. Entesos. Ara bé, en qüestions de carícies i abraçades, si són nobles, sinceres, sentides i oportunes, no patiu, no tingueu por: mai no són ni seran excessives. No tenen contraindicacions ni efectes secundaris. Perquè són i actuen sempre com un meravellós bàlsam per a l’ànima. Penseu-hi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario