Comunicar-se i sentir-se entès. Escolta’l

Hi ha pares que tenen la creença –en molts casos, absoluta- que, si estimen molt el fill i l’eduquen bé, ha d’estar i sentir-se sempre feliç. Permanentment. Així, al menor senyal d’una certa tristesa, sona l’alarma i de seguida passen a l’acció. En lloc d’escoltar-lo, l’interroguen, no paren d’animar-lo, d’aconsellar-lo i d’intentar que li passi aquest malestar al més aviat possible. Perquè no hi ha cap motiu –i si n’hi ha, ells li resoldran— pel qual el seu fill pugui sentir-se trist o temorenc o preocupat o enrabiat o el que sigui. No hi ha cap raó. I tenen raó. No hi ha cap raó racional. S’obliden, però, del conegut i savi aforisme de Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no entén”. Amb tot, i des de la seva perspectiva logicohiperprotectora, el nen no pot sentir-se així. Prohibit. Prohibit sentir el que sent. Ah, i tot això amb la més bona i honorable de les intencions... És clar que, tal com deia Oscar Wilde, “amb les millors intencions de vegades obtenim els pitjors resultats”.

 

Imaginem que el xiquet o la xiqueta arriba de l’escola i, amb cara compungida, ens comença a enumerar els titulars dels grans desastres del dia. Què fem? Deixem que ens ho expliqui, ens posem una estona al seu costat i l’escoltem –fins que acabi!— amb respectuós i atent silenci? Actuem així? Em temo que no. Aviat interrompem el seu relat i comencem a posar-hi cullerada. Doncs quan et diguin això, tu els dius... I per què t’ho has deixat fer... Ja li diré quatre coses a aquest, què s’ha cregut!... Demà mateix parlaré amb la senyoreta... I val més que no se n’assabenti el pare, perquè ja saps com és... Hauries de fer això, i això altre... I ara no ploris... No hauries d’estar trist... Juga, distreu-te i no hi pensis més... Au, va, anem a comprar allò que t’agrada tant... Els valents no ploren... En fi...

Què volia, però, què necessitava amb més urgència el nostre fill en aquell precís moment? Ben poca cosa. Necessitava només algú amb qui compartir la seva indigesta càrrega emocional, necessitava algú que l’ajudés a canalitzar i asserenar les aigües tèrboles de la seva ment. I mentrestant, els pares no feien altra cosa que edificar murs de contenció, murs que aturessin a l’instant aquest degoteig sentimental. Murs, però, que esdevenen del tot ineficaços i ineficients, murs de cartó pedra, murs portaventura, murs que fan pujar encara més la força i el nivell de les aigües... i que mobilitzen la gran riuada de la incomprensió i de la solitud.

Aquesta situació és un bon exemple de quan una petitesa esdevé un problema per culpa d’una intervenció

innecessària dels pares. Actuem, ens precipitem i, sense voler, agreugem les coses. La tristesa, com l’alegria, 

la ràbia, el plaer, va i ve, perquè forma part de la condició humana. I hem d’entendre-ho i acceptar-ho així, 

amb tota naturalitat. Si l’haguessin deixat una mica en pau, si ens haguéssim limitat a fer-lo sentir acompanyat, 

si en acabarde parlar el nen li haguéssim dit coses com: Gràcies per explicar-m’ho i confiar en mi. 

Et felicito per com ho estàs portant.. Has estat molt valent d’explicar-m’ho..., el núvol de la tristesa i del malestar,

tal com ha vingut, se 

n’hauria anat. A poc a poc. Silenciosament. Sense trencar res.