Durant el procés de creixement, les persones necessitem un acompanyament integral. Aquest acompanyament ve dels diferents grups als quals pertanyem: els pares, la família nuclear, la família extensa, els grups d’iguals –referit als amics, els companys d’escola, elscompanys d’activitats— i altres persones de referència.
Cadascun d’aquests grups té una funció insubstituïble. I la relació amb els pares o tutors és el fonament de la resta de relacions, ja que els pares som el primer model de referència per a l’infant. Els valors que els transmetem són els que conformaran la base de la seva futura personalitat. Som els pares els que hem d’ajudar els nens a aprendre a controlar els seus impulsos, a posar-se límits ells mateixos, a fer-los créixer amb serenitat; en definitiva, a desenvolupar-se en els diferents àmbits de la vida. Si els pares no els ensenyem això, als infants els mancarà una guia, un manual d’instruccions per a la vida, una vida que nosaltres, com a pares, ja hem experimentat i, per tant, podem enriquir-los amb les nostres vivències.
La relació amb els nostres fills passa per diferents etapes. Quan són petits, la nostra funció és protegir-los i anar-los educant en l’autoconfiança perquè a poc a poc vagin sent més autònoms. Per aconseguir això, una tasca clau és posar-los límits. Orientar-los sobre el que, al nostre criteri, és saludable per a ells i, a la vegada, posar-los límits i acompanyar-los en el camí serà fonamental perquè el dia de demà ells puguin posar-se els seus propis límits i puguin acompanyar-se internament.
Una etapa crítica en la nostra funció com a pares és l’adolescència dels nostres fills. L’adolescència és un procés maduratiu en el qual els infants passen a ser adults. És un moment de confusió per a ells i no hem de confondre’ns també nosaltres. Els adolescents es rebel·len contra l’autoritat dels pares en aquest intent per esdevenir adults, i és bo per a ells trobar-se els límits que els posem. Només així aprendran a posar-se’ls ells mateixos el dia de demà. En aquest sentit, la idea de relacionar-nos amb els nostres fills adolescents com si fóssim iguals, com si ja fossin adults, pot confondre ambdues parts. Podem caure en la idea que, si som amics dels nostres fills, en comptes de posar-los límits ens estimaran més; però l’únic que estem fent és deixar-los sense el nostre punt de referència que els serveixi com a model. D’alguna manera, és com si els deixéssim orfes, perquè no estem duent a terme una funció que és pròpia dels adults: acompanyar-los i orientar-los. Els amics ja tenen la seva pròpia funció: créixer junts, experimentar i compartir, i intentar traspassar límits junts. Si ens posem a fer el mateix, els adolescents perden punts de referència des d’on interpretar el seu món i això els fa sentir insegurs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario